Anar-hi anant!

Diumenge, tres quarts de nou del matí, em desperto, miro per la finestra i buff… Continua plovent… I ja van quatre dies seguits.

Almenys, avui sembla que no cau la tempesta dels darrers dies i sortosament encara queden quatre mesos per la Marató de Barcelona. Per tant, l’entrenament d’avui només és d’uns deu quilòmetres.

Sense pensar-m’ho dos cops, m’aixeco del llit, em poso la roba de córrer, em calço les sabatilles, faig un petit mos, agafo el reproductor de música i baixo al carrer decidit a complir amb el previst.

Els que han corregut algun cop aquesta cursa, saben bé la importància de complir amb rigor l’entrenament per tal de poder aconseguir arribar el dia de la cursa en les millors condicions. Sobretot si es vol acabar els poc més de quaranta dos quilòmetres amb l’objectiu que un es proposa prèviament.

Així doncs, plogui, nevi o faci una calor insuportable, cap al carrer hi falta gent!

Com sempre que surto a córrer, abans de començar, em poso els auriculars i selecciono la meva llista “Marató” amb cançons escollides especialment per tal de motivar-me i poder assolir amb majors garanties d’èxit l’objectiu de cada sessió d’entrenament.

Després de fer uns estiraments suaus per despertar també la musculatura, li dono al Play del reproductor i… Espectacular!!!! La primera cançó que sona és “Waitin’ on a Sunny day” de Bruce Springsteen; molt adient pel dia d’avui i alhora una injecció de moral que m’anima a llençar-me a córrer en direcció al front marítim de Barcelona.

Poc a poc, a mida que vaig baixant pel centre de la ciutat, va apareixent cada cop més persones pel carrer. Com sempre són persones molt diverses i, com no podia ser d’una altra forma, avui van la majoria vestides amb roba que els protegeix de l’aigua i amb paraigües.

Com a forma de distracció, i per tal de fer més amè l’entrenament, m’agrada fixar-me en petits detalls que em vaig creuant, també amb la gent, i sovint això em fa pensar en temes ben diversos cosa que fa que els quilòmetres passin més ràpid.

Avui, hi ha un fet que em crida especialment l’atenció. Molts d’ells van cap cots. Molts sembla que vagin sense alegria, sense il·lusions, sembla que estiguin passejant per passejar. Imagino que el dia trist que fa hi ajuda.

Ja està. Sense voler-ho aquest tema m’enganxa: Què els passarà? Què els preocuparà?

El primer que em ve al cap és el moment polític, social i econòmic que estem vivint. Estan succeint moltes coses en diversos àmbits de les nostres vides dels que sovint no estem d’acord o fins i tot, en certa forma, ho estem patint.

Sobretot en l’àmbit polític i econòmic, però també en el social i, com no, en l’esportiu, els grans poders prenen decisions, moltes vegades sense pensar en l’interès comú, i que van en contra o que perjudiquen a la gran majoria de població, o col·lectius.

El que més em sorprèn, i és el que possiblement m’hagi fet pensar en aquest tema, és que actualment ens trobem immersos en una tempesta important, que també ja fa temps que dura, i l’única cosa que fem és mirar de protegir-nos per tal que ens afecti el més mínim però som incapaços de reaccionar.

Talment com el que deia la cançó del Bruce, sembla que estiguem “esperant un dia assoleiat”. Però només això: Esperant!

Em recorda la cançó de la Trinca “El baion de l’Otan” del disc Nou de Trinca publicat allà al 1981 en què la tornada diu: Anar-hi anant! Anar-hi anant! Anar-hi anant!.

Doncs això… Vivim en un temps en què els grans poders només busquen creixement continu, enriquiment i moltes vegades amb manca d’ètica. És el consumisme al més pur extrem que fins i tot fa que ens tornem insensibles envers el patiment aliè. Entre tots ens estem carregant el món i no fem res per evitar-ho.

En definitiva, vivim en una societat anestesiada en la qual, si bé és cert que la gent es queixa, difícilment es prenen iniciatives per posar-hi remei.

Massa pensaments negatius… Això és sinònim de baixada de ritme. Així que necessito algun estímul extern que m’animi. Per sort ja he arribat al front marítim i he començat el camí de tornada i, com no, el torno a trobar en la música: Lax’n’Busto.

Al reproductor comencen els acords de la seva cançó “Tornarem” i em fa pensar que si ho volem i ens hi posem, sí que podem fer que les coses canviïn. Com diu la cançó: “És temps de ser valent, és temps de ser conscient, que cal cor i cervell i no volem perdre ningú en aquest camí.”

Està clar: Calen més espais de debat on la gent hi pugui aportar idees innovadores, recuperar i defensar els valors i sobretot formar part de les solucions a dur a terme. Espais on tots junts puguem pensar solucions pel bé comú. Espais en què es pugui reflexionar sobre com estan funcionant les coses, debatre sobre el què es vol i proposar fets i accions per tal d’assolir l’objectiu plantejat.

Sí, aquest és un bon camí.

I amb tant pensament m’han passat els quilòmetres sense adonar-me’n, i ja estic en el darrer. I quina casualitat, ara sona la cançó “Far West” de la Trinca, aquella que parla d’una tribu d’indis a l’oest americà que té una retirada amb el nostre poble… que quan es rifen garrotades tenen tots els bitllets… Que ha patit invasions de totes menes…

Però com ja arribo al final millor apago el reproductor de música, que si començo a pensar en tot això no acabo.

Millor m’ho guardo pel dia de la Marató !!!

 

Article escrit per Jesús Majem Tarruella, membre de El Senyor Ramon.