Autocrítica (i no autoflagel·lació)

Transcorregudes unes setmanes des del naufragi de Liverpool, els pitjors instints nascuts de la impotència de la derrota ja han quedat enrere. No hi ha motius per cremar-ho tot, però l’episodi viscut a Anfield no es pot ignorar com si res no hagués passat. Obliga a una profunda reflexió, amb esperit crític, per tal d’escatir si estem o no en el bon camí, si tenim o estem construint uns fonaments prou sòlids que permetin al Barça afrontar els reptes majúsculs que haurà d’abordar amb immediatesa. Sense constant reflexió i autocrítica (que no autoflagel·lació), no hi ha progrés.

El Senyor Ramon ha efectuat aquest exercici d’introspecció. Les conclusions extretes revelen al nostre entendre problemes estructurals, d’origen llunyà, que haguessin quedat soterrats (que no esborrats) per l’èxit de la Champions que ja no guanyarem a Madrid. Reflexions:

  • Potser no som tan bons com ens pensem. La d’enguany és la quarta derrota de tres gols o més que el Barça encaixa en els darrers quatre anys a Europa (París, 4-0, Tori 3-0, Roma 4-1 i ara Liverpool, 4-0). Tenir el millor jugador del món no assegura res, i fins i tot potser tingui un efecte contraproduent; podria dur a pensar que ell sol és capaç de treure l’equip de qualsevol situació complicada. Cal assumir que no estem en condicions de competir amb els millors d’Europa (tan sols els estúpids neguen els fets, tossuts i reiterats), i per això mateix, cal atrevir-se a evolucionar. Si no ho fem, ja sabem el resultat d’antuvi.
  • Com en qualsevol organització, part de l’èxit d’una entitat esportiva d’elit rau en el respecte i l’exercici eficient dels rols de cada estament (directiva, gestors, tècnics i jugadors), sense que uns envaeixin parcel·les que no els corresponen, amb l’aquiescència i/o la renúncia al principi d’autoritat per part de qui hauria d’exercir-la. Dit sense subterfugis: potser, tan sols potser, els jugadors que tant ens han donat no es limiten ara a exercir de futbolistes, sinó que s’extralimiten exercint quotes de poder a les quals han renunciat els responsables escollits democràticament. No manquen exemples: la intermediació d’un jugador per trobar patrocinador principal (atès que la gerència no tenia opcions vàlides), la presa de decisions esportives amb prèvia consulta vinculant als tòtems del primer equip, la contractació d’un entrenador que prima la jerarquia i els drets adquirits per sobre del relleu generacional i el risc (controlat), i la renovació multimilionària per diverses temporades de jugadors que depassen la trentena. Potser, tan sols potser, els jugadors han acaparat massa poder. Potser qui havia d’exercir-lo simplement hi ha renunciat.
  • La planificació esportiva del club ha de respondre a una idea, a una filosofia, a un estil, que el Barça ja havia trobat. Un cop es té clara aquesta idea, només cal buscar les peces per implementar-la. Fer-ho a l’inrevés, com en els darrers anys, és el camí més curt cap al fracàs esportiu i a l’endeutament del club fins a nivells insostenibles. L’evidència del no encaix esportiu i del daltabaix econòmic dels últims fitxatges estrella, afegida a històries recents d’evident mala planificació amb incorporacions de difícil justificació, resulta palmària. La indecisió i la falta d’un horitzó esportiu clar ens ha portat a terra de ningú: hem abandonat voluntàriament el model de joc que ens va fer cèlebres, però tampoc sabem/podem competir duent a terme un altre tipus de futbol, ni en sabrem/podrem sense vendre’ns l’ànima i la identitat fins a extrems insuportables. Aquesta indefinició comporta altres ineficiències greus: a les categories inferiors se segueixen formant jugadors en una filosofia futbolística concreta que ja no trobaran quan arribin al primer equip.
  • Cal administrar els recursos amb racionalitat i visió a mig/llarg termini, sense caure en improvisacions arximilionàries per soterrar problemes i fugir endavant. Recents operacions fallides no només condicionaran el futur immediat del Club, sinó que limitaran el marge de maniobra de futurs mandats. No tan sols per planificació esportiva, sinó també per imperatiu econòmic, s’ha de mirar primer a casa i després a fora (i no a l’inrevés).
  • L’entorn té la panxa plena: pateix d’autocomplaença. Roma havia de ser un passeig i a Anfield passaríem sense suar. La gent veritablement informada, tot i sabent, calla, dimitint de la seva raison d’être. Estimar el Barça és incompatible amb enterrar el cap sota l’ala quan les coses van mal dades.

Si haguéssim guanyat a Liverpool, aquestes conclusions haurien estat idèntiques… però molt probablement, l’embriagament de la victòria ens hagués impedit formular-les i afrontar-les.

La derrota ens ha donat una oportunitat d’encarar-les, evolucionar i progressar. Us convidem a fer-ho amb nosaltres: a can Barça, com sempre, és l’hora de tenir-hi gent generosa, valenta… i capaç.

Visca el Barça!