Bill Shankly o la imposició d’una idea futbolística

La temporada 2018-19 es va tancar amb la victòria del Barça a la Lliga i la fita d’encadenar 8 títols de la màxima competició estatal en els darrers 11 anys. Malgrat aquest èxit evident, als aficionats ens quedarà el regust amarg de la derrota a Anfield contra el Liverpool en la tornada de les semifinals de la Lliga de Campions, una eliminatòria que molts culers donàvem per guanyada i que va ser dolorosa en tots els sentits… però, sobretot, per la renúncia que suposava a un model de joc que ens havia permès assolir tants èxits en la competició europea.

En aquest article no entrarem a parlar dels aspectes estrictament futbolístics d’aquell partit, que per una banda van deixar nus els problemes de fons que existeixen actualment en el model esportiu del club i per l’altra van fer palesa la renúncia a l’estil de joc que ens havia caracteritzat. Aquell partit ens va permetre copsar, per exemple, el paper rellevant de l’afició del Liverpool, una afició que no deixa mai de donar suport al seu equip i imprimeix una pressió ambiental molt forta en cada partit.

Aquest paper tan notable dels fans del club d’Anfield troba el seu origen molt probablement en Bill Shankly, qui fou entrenador durant molts anys dels reds i a qui es considera l’ànima del Liverpool. Shankly va reescriure la història de l’entitat i li va imprimir el caràcter lluitador (i guanyador) que l’ha caracteritzat en el darrer mig segle: de fet, alguns experts atribueixen a Bill Shankly el mateix paper transformador que Johan Cruyff va tenir al Barça.

Bill Shankly va arribar al Liverpool el desembre del 1959. En aquells moments el club es trobava a la segona divisió anglesa i la seva situació era desesperada: no havia guanyat cap títol en dotze anys, l’equip era molt dèbil i el camp d’entrenament de Merseyside era indigne. Només arribar, Shankly va fer neteja de jugadors i va crear un equip tècnic sòlid al voltant seu, amb ajudants com Joe Fagan, el llegendari Bob Paisley i Reuben Bennet. Els dos primers van ser entrenadors del Liverpool posteriorment, van recollir el llegat de Shankly i, de fet, van obtenir encara més èxits que el mateix Bill.

Shankly va revolucionar l’estil de joc del Liverpool imposant un futbol de passades curtes i molta intensitat. En els seus 14 anys com a tècnic del Liverpool va sumar 3 Lligues angleses, 2 Copes i una Copa de la UEFA, a més d’arribar a una final de Recopa. El 1967, a la Copa d’Europa, el Liverpool va perdre contra un Ajax d’Amsterdam on militava un joveníssim Johan Cruyff. En aquell partit, Shankly va tenir una revelació en veure com jugava l’equip holandès: s’adonà que les coses anirien molt millor amb la possessió i l’excel·lència en el toc de pilota. I certament, en els anys 70, de la mà de jugadors com Kevin Keegan i l’esmentat Bob Paisley com a entrenador, arribarien els grans títols europeus per al Liverpool.

A banda de la revolució en l’estil de joc que Shankly va imposar al Liverpool, a ell també es deu una concepció d’unitat entre jugadors, tècnics i afició que ha romàs inalterada fins als nostres dies malgrat els grans canvis que la mercantilització del futbol ens ha dut. Seva és la idea de la ‘Santíssima Trinitat’ (Holy Trinity), el nucli del club format pels jugadors, els entrenadors i els aficionats. “Els directius hi són només per a signar els xecs”, afegia Shankly, desafiant. El tècnic britànic va inspirar l’adopció del famosíssim You’ll never walk alone com a himne oficial del Liverpool perquè representava exactament allò que volia transmetre: que un jugador del Liverpool mai no abandonaria els companys, i que l’afició mai no deixaria de donar suport. També fou ell qui va fer col·locar la famosa placa “This is Anfield” al túnel de vestidors, com a missatge cap als equips visitants, però també cap als mateixos jugadors reds: en cap moment podien oblidar on eren i el que representaven.

Shankly va deixar moltes altres idees que els aficionats encara recorden. Un bon exemple és la creació de la Boot Room, una habitació on en teoria arranjaven les botes però que a la pràctica constituïa la veritable sala de reunions del cos tècnic: un petit santuari des del qual podien transmetre millor la seva filosofia als jugadors. El fet que el Liverpool canviés el color dels pantalons, que abans de Shankly eren blancs, per fer-los vermells com la samarreta (que visualment feia els jugadors més alts) també es deu al tècnic escocès. Tot un seguit de records i anècdotes que han forjat un sentiment d’unitat a l’afició. 

La paradoxa (aparent) és que avui en dia el Liverpool és un club que no és propietat dels socis: l’any 2007 va ser adquirit per uns empresaris americans i el 2010 revenut al grup empresarial Fenway Sports Club. Malgrat això, el fort sentiment de pertinença no ha minvat i la filosofia del Liverpool i de Bill Shankly, amb la seva Holy Trinity, és més forta que mai… gràcies també a la magnètica personalitat del seu actual entrenador, Jürgen Klopp.

Traslladant aquesta reflexió a la situació del Barça, desitgem que el club pugui mantenir i reforçar el model futbolístic pel qual va apostar fa tres dècades, i que la idea i valors al voltant d’aquest model puguin continuar sent centrals en el futur. En definitiva, hauria de ser prioritari que (com ha fet el Liverpool) mai renunciem a aquest patrimoni sigui quina sigui la directiva, el cos tècnic o el model de propietat que tinguem en cada moment al Barça.

Text d’Eloi Noya, membre d’El Senyor Ramon

Més Que Un Club