El món de l’esport és un món apassionant en què a tothom li agrada dir la seva. Mirem sempre “el què es veu” de l’esportista, és a dir, la tècnica, la visió tàctica, la capacitat física, per citar exemples, i ens oblidem del mes important: “el què no es veu”, és a dir, la part mental, la manera de ser, els valors de cada esportista, entre d’altres.
I precisament és aquesta part “invisible” la que determina el rendiment de l’esportista. És cert que “es competeix segons s’entrena” però encara és més cert que “es competeix segons es viu”.
En un món global cada vegada més superflu, on tot es basa en la immediatesa i el business, és més necessari que mai treballar els valors i la manera de ser de cada esportista.
Ara està de moda parlar del cas Dembelé però no sóc ningú per parlar d’aquest cas ni d’aquest jugador. Sí que penso que hi ha moltíssims joves futbolistes, o esportistes d’elit de qualsevol altre esport que el què més necessiten són “entrenaments fora del camp”, el que jo anomeno “entrenaments de paraules”. Què són aquests entrenaments de paraules? Converses transformadores per escoltar-los, guiar-los, motivar-los, ensenyar-los molts aspectes i vessants de la vida que potser necessiten o desconeixen.
Sobretot, amb un objectiu: el d’aconseguir generar consciència i responsabilitat personal a cada esportista. És bàsic entenguin tots els factors que incideixen en el rendiment d’un esportista i sobretot que entenguin que l’alt rendiment no és entrenar unes hores al dia, o competir quan toca, ni molt menys. És molt més, és un estil de vida. Per això és tan important l’entorn d’un esportista, per això és clau el paper dels pares i com t’han format i educat en valors i quins principis tens, per la teva vida i per allò al què et dediques.
La humilitat, la responsabilitat, la cultura de l’esforç, la disciplina, el respecte, la resistència mental, la capacitat de superar l’adversitat, la gestió de l’èxit i/o el fracàs, la gestió de la pressió, el control emocional, TAMBÉ S’ENTRENA.
Si un esportista té uns pares i un entorn que des de ben petit l’han educat correctament, tot serà molt més fàcil. Si no ha estat així, és quan agafa molta més importància el projecte que se li ofereix a cada esportista en aquesta vessant. I s’obren dues possibilitats:
La primera, si parlem d’un projecte/club/metodologia/equip tècnic on s’entén i es treballa tota la part mental i emocional en la mesura de la importància que aquesta té, l’esportista podrà anar aprenent molt i creixerà en aquest àmbit. Gràcies a això, podrà treure tot el seu potencial i talent.
La segona possibilitat, més problemàtica, és quan aquest projecte/club només ofereix “el què es veu” entrenaments al camp, competició, status. Aleshores, l’esportista seguirà amb unes limitacions i mancances importants que es veuran en el seu rendiment competitiu i en la seva lenta evolució global com a jugador.
En esports individuals, aquest tipus d’entrenament té una importància transcendental. En esports d’equip, cada vegada està agafant més importància la gestió i l’entrenament mental i emocional, en part a causa del canvi que ha experimentat la nostra societat (entorns, tecnologia, etc.) i que està creant molta dispersió i falta d’autoconeixement als esportistes.
Quines serien les conclusions del què he exposat? Molt clares:
• La formació personal i professional dels equips tècnics i managers és vital per formar correctament als jugadors i sobretot, en els casos d’esportistes amb una falta de formació familiar de base.
• Els clubs que ofereixin un projecte global de formació de l’esportista i un pla de carrera per cadascú d’ells seran els referents en el present i futur de l’esport d’elit.
• Abans que l’esportista hi ha una persona. I per exigir a aquesta persona, abans se l’ha de formar, educar i tutelar en tots els àmbits, no només en l’àmbit esportiu.
No és casualitat que els nostres últims referents de futbolistes que ja s’han retirat del primer equip del Barça siguin Puyol, Xavi i Iniesta. Oblidem si us plau el seu innegable talent futbolístic, cadascú en la seva posició al camp. Pensem en la seva manera de ser, en els seus valors, en què ens transmeten, en com deuen ser al vestidor i només així entendrem moltes coses de perquè ELS VALORS DONEN TÍTOLS. Per aquests motius, sempre voldré un Barça en què la Masia (sí, allà on un jugador argentí s’ha format i és el millor jugador de la història, Leo Messi) sigui el pilar fonamental del nostre projecte i model esportiu.
Article escrit per Xavier Budó, membre de El Senyor Ramon.
