En el primer viatge que vaig fer al Japó

En el primer viatge que vaig fer al Japó, mentre esmorzava a l’hotel, es va acostar un home, japonès, amb el cabell molt blanc, atemporal.  Al cap d’una estona de parlar sobre la ciutat de Tòquio, em va mirar i em va dir: “life is passion, action, reaction”.

I se’n va anar. No el vaig tornar a veure més .

En aquell moment no vaig adonar-me’n, però aquesta frase és la diferència entre passar per la vida i viure. A Tòquio, hi ha moltes coses que et poden apassionar, però n’hi ha una que t’atrapa, doncs no és només un esport, una competició o un acte social, és tot un ritual… El SUMO.

Segons alguns relats de l’any 700 DC, el primer combat de sumo va tenir lloc a l’any 23 AC. Va començar com un art marcial usat pels samurais, amb una tècnica específica, encara que, amb el temps i en popularitzar-se, va començar a ser usat en duels.

L’estadi de  Sumo de Tòquio Kokugikan està al barri de Ryogoku, un barri on es poden trobar botigues de sumo, restaurants de chanko nabe (una espècie de guisat que mengen diàriament els lluitadors de sumo), antics estables de gra (lloc de residència i entrenament dels lluitadors), el museu de sumo i, és clar, l’estadi de sumo. L’estadi de Kokugikan, també anomenat “Saló del Sumo”, va ser inaugurat el 1985 i és el quart estadi construït a Tòquio. Tres dels sis tornejos anuals es duen a terme en aquest lloc, amb una capacitat per a 10.000 persones.

Tot té un perquè, així és el Japó.

Els lluitadors (rikishi) porten una mena de davantals anomenats kesho mawashi i el color d’aquest davantal o ‘tapa vergonyes’ depèn de la categoria del lluitador. Les regles són senzilles, l’objectiu de cada lluitador és enviar al seu oponent fora del ring (dohyo).

El combat comença amb una inclinació de cap, una salutació gairebé reial, realitzant posteriorment el shiko, que consisteix en aixecar la cama i deixar-la caure violentament contra el terra per espantar els mals esperits. A continuació, els contendents es col·loquen cara a cara, ajupits, per demostrar que no porten cap arma i, tot seguit, cada lluitador llança un grapat de sal al dohyo o ring per purificar-lo.

Els combats comencen al voltant de les 9h del matí, hora en què competeixen els lluitadors de la categoria més baixa, sent a les 16h de la tarda quan arriba el moment culminant de la jornada: la desfilada dels lluitadors. Els millor classificats, els lluitadors que, amb els seus 280 kg, no només són herois nacionals sinó els sex symbols de teenagers… I no tan teenagers!

Però dins de aquest espectacle litúrgic n’hi ha un altre que pot passar desapercebut i que s’olora: el gastronòmic.

A diferència del Frankfurt amb gust de menjar de gos que ens mengem silenciosament i sense protestar partit rere partit als estadis de futbol, en el sumo, tot és harmònic. Galetes típiques amb forma de lluitador de sumo; el bentō, una ració de menjar preparat per emportar col·locat delicadament en una tradicional caixa japonesa de color negre lacada, que podries observar durant hores sense menjar-ne; i, per descomptat, l’autèntic chanko nabe. Els més adinerats s’ho mengen als seients VIP, a peu de ring i asseguts a terra, però fins i tot en les cadires del galliner, la catarsi és indescriptible.

L’esport, el futbol, el Barça, no només hauria de ser una qüestió física, hauria de ser un ritual perfectament orquestrat, on la suma de les petites coses tingués com a resultat un exercici de passió en estat pur.

Podríem aprendre del sumo.

 

Article escrit per Teresa Vallverdú Baró, membre d’El Senyor Ramon.