Es competeix com s’entrena… i com es viu

No hi ha dubte de que el Barça té una de les millors plantilles del món, per no dir la millor. Tampoc hi ha dubte de que l’equip disposa del millor futbolista del planeta a les seves files: tots sabem qui és. 

Tot i aquesta circumstància, al Club hi ha un gran debat obert: el barcelonisme es pregunta si l’equip ha perdut l’estil de futbol que històricament l’havia caracteritzat i que li havia permès erigir-se en referent mundial. El pes decreixent dels jugadors de la Masia a la primera plantilla és un dels factors més indicatius (i preocupants) d’aquesta deriva.

Des d’El Senyor Ramon sempre hem reclamat que no es perdi aquesta identitat, l’estil que va imposar Johan Cruyff, que va actualitzar Frank Rijkaard i que va sublimar Josep Guardiola. És una forma d’entendre el futbol que ens ha fet únics i al que no s’hauria de renunciar en cap cas.

Com que el màxim exponent d’aquest estil ha de ser el primer equip de futbol del Club, aquest article n’estudiarà la situació actual. Comencem per establir un petit axioma: sabem que el talent pot agafar moltes dimensions en l’alt rendiment esportiu, així que ens centrarem en l’apartat de la qualitat tècnica. Si comparem la que posseeix el Barça amb els altres deu conjunts més competitius del món del futbol, tots coincidirem en que els blaugranes són des de fa molts anys l’equip més potent de tots.

Leo Messi, segurament el millor futbolista de tots els temps.

Per què, llavors, fa tantes temporades que el FC Barcelona no guanya la Champions League? Per què l’equip ha caigut en eliminatòries europees de forma repetida, jugant partits de molt baix nivell fora de casa? Com és, en canvi, que a la Lliga se sumen victòries amb tanta regularitat? I una pregunta afegida d’igual importància: per què el Barça ha passat d’enamorar tothom a nivell mundial, amb un estil de futbol inconfundible, a ser un equip més aviat avorrit?

Des del nostre punt de vista, l’explicació és clara: pel dia a dia i per l’estil de vida. Es competeix com s’entrena… i com es viu.

Desenvolupem aquest argument. Quan una sèrie d’esportistes ho han guanyat tot a nivell de club i segueixen durant molts anys en una entitat, per mantenir-los en tensió només hi ha dues opcions: o bé aquests esportistes tenen una gana i una ambició insaciables, o bé l’equip tècnic que els dirigeix els imposa un altíssim grau d’exigència diària i en busca la millora contínua.

En el primer cas, si féssim un símil amb un esport tan exigent com el tennis, l’equivalent d’aquesta ‘gana’ seria l’actitud que demostren en Rafael Nadal, en Novak Djokovic o en Roger Federer. Es tracta de jugadors que han guanyat tots els títols (diverses vegades, de fet), però tot i així segueixen millorant i innovant cada dia. L’ambició i la passió que tenen pel seu esport els duu a superar-se constantment. Si els veiéssim entrenar per un forat, notaríem que dia rere dia persegueixen una versió superior d’ells mateixos, com si tot el que van aconseguir ahir no tingués cap valor avui. És per això que continuen fent història: perquè a l’alt rendiment no hi ha memòria, i si no millores, senzillament empitjores.

La sensació que es viu al Barça en aquests moments, en canvi, és de moure’s a la zona de comfort. El Club té a les seves files un grup de futbolistes únic, però a qui valorem i recordem més pel seu rendiment pretèrit que pel present. A això hi cal afegir que molts jugadors líders en temps passats, que a més encarnaven els valors de la Masia (cas de Carles Puyol, Xavi Hernández o Andrés Iniesta, per exemple), ja no són al Club: en una enèsima demostració dels seus valors personals i esportius, van decidir marxar quan van veure que ja no podien donar més.

Si la ‘gana’ dels esportistes, la primera opció de les dues que abans hem vist, no funciona… només ens en queda una altra: el lideratge fort i l’exigència per part del cos tècnic.

Carles Puyol, excapità del FC Barcelona.

Quan parlem d’entrenadors, caldria pressuposar que l’ambició i l’exigència (a l’equip i a un mateix) haurien d’estar garantides. Un tècnic d’elit necessita un estil de vida exigent, enfocat a la millora constant i a la cura de tots els detalls. Ha de tenir-ho tot al cap: el treball tècnic i tàctic, l’anàlisi del rival, l’imprescindible treball físic, la prevenció de lesions i (molt important!) l’apartat mental. Com a líder d’un vestuari, ha d’assegurar que els seus esportistes tinguin totes les eines per competir, des de la intensitat en l’execució fins a la confiança en les pròpies habilitats i la cohesió de l’equip.

Tot això, com es pot comprendre, implica seguir una metodologia rigorosa i passar moltíssimes hores a la Ciutat Esportiva. Així es construeixen els equips guanyadors; així va fer història Pep Guardiola com a entrenador del Barça. Si com a tècnic estàs compromès amb la millora diària, el talent marcarà diferències: si no cuides tots els detalls que estan al teu abast, en canvi, t’exposes a molts riscos. El rendiment esportiu, al cap i a la fi, és una conseqüència del talent de què disposes sumat a la teva capacitat de treball i multiplicat per la teva actitud: si, com hem dit abans, al Barça el talent tècnic li sobra, ningú hauria de poder-lo superar… però no és així. 

El Club, de fet, semblar estar lluny d’aquesta excel·lència. Funcionar per inèrcia, no transmetre inquietuds en el dia a dia i esperar que les genialitats del millor del món ho emmascarin tot: aquesta és la fórmula que impera. L’enorme influència de Messi permet conquerir la Lliga sense gaires dificultats, per molt que la intensitat, el ritme del joc i el nivell futbolístic no excel·leixin. 

Quan toca sortir a competir a Europa, però, la història és ben diferent. 

Davant d’equips amb ritmes molt elevats, amb alta capacitat de concentració i amb una irrompible mentalitat competitiva fruit de l’entrenament diari, el Barça ha caigut repetidament: un any va ser la Juventus FC, un altre una AS Roma teòricament molt inferior, i l’última vegada el Liverpool FC de Jürgen Klopp.

El Liverpool FC, actual campió de la Champions League i de la Supercopa d’Europa.

El que ens demostren aquestes eliminacions, doncs, és que una cosa és “jugar” i una altra “competir”. Hi ha una gran diferència. La competició és la conseqüència d’una feina constant d’optimització de recursos en el dia a dia: en un equip de la qualitat del Barça, aquesta optimització ha de perseguir el correcte posicionament davant de cada acció pròpia i del rival, una alta velocitat de decisió i d’execució, uns automatismes als quals es pugui recórrer en qualsevol moment. Tot això s’aconsegueix exigint el màxim al futbolista en cada sessió d’entrenament: cal assegurar que, un cop al terreny de joc, el jugador hagi anticipat tot el que pot passar i tingui la resposta correcta interioritzada. 

Heus aquí el gran problema del Barça actual: el dia a dia. Es fa difícil de justificar la pretemporada que s’ha dut a terme aquest estiu, i fins a quin punt el marketing ha prevalgut sobre el treball; no s’entén que, un cop començada la competició, les sessions d’entrenament cada vegada siguin més escasses i de menor qualitat. 

Quan el lideratge desapareix, quan l’ambient es torna conformista, quan la complicitat amb el tècnic es converteix en autocomplaença… és moment de parar i reflexionar, i això no només val per aquells que fa temps que són a l’equip, sinó també pels que acaben d’arribar. Encara que siguin excel·lents jugadors, també necessiten un líder, un mentor, un motivador que en tregui el màxim rendiment. Si això no existeix, les conseqüències són inevitables: l’equip perd nivell col·lectiu, es multipliquen les lesions i es perd la capacitat competitiva.

Aquesta temporada, el Barça té una oportunitat magnífica de recuperar l’essència del seu futbol amb jugadors tan talentosos i amb uns valors tan sòlids com Marc-André ter Stegen o Frenkie de Jong, combinats amb joves de la casa amb un immens potencial com Ansu Fati, Riqui Puig o Carles Aleñà. El Club necessita tornar a prioritzar la Masia com a esquelet de l’equip, afegint-hi fitxatges que realment siguin referents mundials en la seva posició: necessita algú al capdavant, un líder motivador, compromès amb l’estil de joc, que es desvisqui per cuidar tots els detalls. El Barça necessita que tota l’entitat respiri una “forma de vida” en consonància amb l’esport d’elit i (molt especialment) amb el que representa lluir la samarreta blaugrana. Només aquesta fórmula, unida a una metodologia de treball que persegueixi de nou l’excel·lència, farà que el primer equip de futbol torni a enamorar.

La Masia, una de les millors armes amb què compta el FC Barcelona.

Com deia en Xavi fa uns mesos, el Barça sembla adormit, i per desgràcia en els últims anys cada cop se sumeix en un son més profund. Ens toca despertar-lo entre tots: volem tornar a vibrar, tornar a ser els millors del món, i sabem que tenim la matèria prima perfecta per fer-ho.

Si a les teves qualitats hi aportes passió i esforç, creixeràs molt de pressa: és, per tant, hora de posar-se a treballar

Tan simple com això.

Article signat pels membres d’El Senyor Ramon

Més Que Un Club