És la Masia, estúpid!

És l’economia, estúpid! Eslògan electoral de la campanya presidencial de Bill Clinton contra George Bush pare el 1992. Malgrat que Bush havia guanyat la primera guerra del Golf, va perdre les eleccions davant Clinton, que va focalitzar la seva campanya en les qüestions de política econòmica.

Ara farà deu anys que el gol d’Andrés Iniesta a Stamford Bridge (des d’aleshores, i per sempre més, Don Andrés), ens va obrir la porta del cel. Allò va ser l’inici d’una dècada prodigiosa en resultats futbolístics (tres Champions, tres mundials de clubs, set lligues espanyoles i cinc copes del Rei), per obra i gràcia d’una generació de jugadors irrepetible. En el miracle londinenc hi intervingueren set jugadors formats a Can Barça, els mateixos que setmanes després jugaren i guanyaren a Roma.

No obstant, l’enlluernament de l’era Messi no ens ha de distreure dels reptes i les amenaces que haurà d’afrontar el Barça en un futur immediat. L’encert en les decisions que es prenguin els propers anys permetrà, o no, la sostenibilitat esportiva, financera i social del club. En altres paraules, que el Barça segueixi sent el nostre Barça, o que inevitablement esdevingui una altra cosa. I al nostre entendre, el factor clau del sosteniment d’aquests tres eixos resideix, en gran mesura, en allò que anomenem La Masia.

Sostenibilitat Financera. En la darrera dècada, el món del futbol ha patit una hiperinflació global, per diversos factors combinats, entre d’altres, els inversemblants contractes televisions de la Premier League, la irrupció de clubs-Estat amb gairebé il·limitades fonts de finançament (incomplidors sense càstig del fair play financer), o el “nou-riquisme” xinès (derivat d’un excés de liquiditat que sembla arribar a la fi). Malgrat que aquest procés inflacionari ha d’arribar necessàriament a un sostre per després baixar (així ha passat ancestralment amb els processos de creixement desmesurat de preus, des del de les tulipes holandeses al segle XVII), és previsible que, en els propers anys, el Barça no estigui en condicions de competir econòmicament pels millors jugadors.

En aquest context a curt i a mig, hi ha un risc d’un creixement insostenible de l’endeutament si es fia el model esportiu enterament al curt terminisme i al mercat. En el període 2009-2018 hi ha hagut una relació inversament proporcional gairebé perfecta, matemàtica, entre els minuts jugats al primer equip per jugadors de la Masia i els nivells de despesa i endeutament. Així, en la temporada 2012-2013 es va arribar al pic de minuts jugats (24.014) amb la despesa per fitxatges més baixa del període considerat (33 milions d’Euros); per contra, en la temporada 2017-2018 els minuts jugats pels de casa tocaren fons (12.748) i la despesa en fitxatges es disparà (359,37). A tot això, durant el primer quinquenni del període considerat (coincidint amb el major protagonisme dels jugadors de casa), l’endeutament net de l’entitat va disminuir considerablement, mentre que des de la seva progressiva pèrdua de protagonisme esportiu des de la temporada 2015-2016, la despesa i l’endeutament s’han incrementat exponencialment, havent assolit durant l’exercici 2017-2018 nivells difícilment sostenibles (segons les darreres dades publicades, el deute actual oscil.la entre els 157,5 i els 220 milions d’Euros, depenent del criteri de comptabilització que s’adopti).

És clar que cal destriar el gra de la palla, i que la realitat acaba sempre modulant els dogmes, però sembla evident que hi ha una correlació entre presència de jugadors de la Masia al camp i contenció de la despesa i, per extensió, de l’endeutament. Les dades corroboren doncs que la sostenibilitat financera del Barça, i per extensió el seu model social (ara en parlarem), dependrà que siguem capaços d’articular un projecte esportiu que es fonamenti en la Masia.

Sostenibilitat social.  El Barça ha estat un cas únic d’arrelament social d’un club esportiu al seu territori; en la seva història, ha transcendit, de molt, l’àmbit esportiu per influir en els àmbits socials i polítics (d’aquí el “Més que un club”, i no per cap altra cosa). Al nostre entendre, aquest fenomen, desconegut a la resta del món, és conseqüència directa, entre d’altres factors, d’un model en què els socis en són els propietaris. Si bé aquesta peculiaritat afegeix dificultat a la sostenibilitat financera i competitivitat del Club (no podem captar recursos propis d’inversors), és total i absolutament irrenunciable. No obstant, la quadratura del cercle consistent en mantenir l’actual nivell competitiu en l’àmbit esportiu i conservar la propietat del soci tan sols serà possible si, de nou, fonamentem l’esdevenir del club en la Masia. Si no és així, és previsible que l’entorn hiperinflacionari i l’increment de l’endeutament ens forcin a escollir entre el papa i la mama, o altrament dit, entre esdevenir una societat anònima per seguir competint o deixar de competir al màxim nivell per conservar la dimensió social del Barça.

Les dades també mostren un alarmant descens d’assistència al Camp Nou durant les dues darreres temporades, si bé ha experimentat un repunt en l’actual 2018-2019. S’observa, de nou, una correlació entre els minuts dels jugadors de casa al terreny de joc (que en les dues darreres temporades ha estat el més baix de la dècada 2009-2019) i l’assistència a l’estadi. Si bé cal esperar si aquesta tendència es consolida o reverteix, sembla també evident que un equip farcit de gent de casa genera més identificació i, per tant, més assistència.

Sostenibilitat esportiva. Conduint-nos l’anàlisi a la conclusió objectiva que la Masia ha de ser el fonament sobre el que, de nou, s’edifiqui el futur, caldrà adoptar aquelles decisions estratègiques en l’àmbit esportiu que siguin coherents amb aquesta idea. Caldrà tenir preferència per professionals que coneguin el club i que tinguin l’atreviment de jugar-se-la amb nois de la casa. Caldrà crear una estructura esportiva que tingui al cap la continuïtat històrica del club, i el model esportiu i econòmic que es persegueix. Caldrà fer un esforç per retenir el talent jove que ara fuig, esmerçant-hi -si cal i s’ho val- diners, en comptes d’invertir-los en jugadors que ara venen i demà se’n van. Caldrà fer les inversions en jugadors de fora que millorin el que hi ha al Club, i ser molt rigorosos en atendre peticions puntuals d’entrenadors. Caldrà respectar l’estètica, la manera d’entendre el futbol; doncs l’estètica ens ha fet diferents i únics. I caldrà, de vegades, que els culers tinguem prou paciència perquè el camí que inevitablement s’haurà de seguir ens acabi portant a Ítaca.

En definitiva, caldrà tenir una idea esportiva molt clara (que per tot l’exposat, tan sols podrà ser una), creure-hi i decidir amb valentia per aplicar-la fins a les darreres conseqüències.

És la masia, estúpid!

 

Signat per: El Senyor Ramon, el primer Think Tank del Barça.