La insondable solitud del ‘míster’

De totes les situacions o feines relacionades amb el món del futbol n’hi ha una, i només una, que supera la resta per desagraïda. No és fer de suplent quan creus que hauries de ser titular; ni fer de steward en un partit de semifinals de Champions, condemnat a mirar els “aiiiis” i “uiiiis” dels espectadors d’esquena al terreny de joc; ni haver de netejar els vestidors després dels partits, plens de benes per terra, ampolles i tovalloles… no. Cap d’elles, per desagradables que semblin, s’acosten a la feina de l’entrenador, o míster en l’argot futbolístic. Aquests homes —de moment a Primera Divisió no n’hi cap, de dona— es mereixen un punt i a part.

Planifiquen, estudien el rival, dibuixen la tàctica en pissarres i posen un ciri a la verge —metafòricament parlant— perquè tot surti bé. A vegades hi surt, de bé, però ai las! Quantes i quantes vegades aquell punta que havia de superar el lateral per velocitat sembla que porti la tova; o aquell mig centre que havia de bregar per tot el mig del camp s’ha fos en menys de mitja hora; o aquell porter d’aspecte tan fanfarró s’empassa una pilota com si fos un tros de braç de gitano. Impotència! Ràbia continguda, o no! Resignació cristiana, en qualsevol cas. Tot l’esforç de la setmana se’n va en orris perquè els jugadors, humans, de carn i ossos, no han fet el que calia. Cap altre feina depèn tant del factor humà com aquesta. I sense ànims de voler entrar en la polèmica dels arbitratges i, darrerament del VAR, ja que donaria per una altre article.

Tot això, i més coses, les vaig sentir dir al meu pare, exjugador de Primera i entrenador de categories regionals. “Prepares el partit amb il·lusió i després aquest o aquell han fet el tomàquet la nit abans i no s’aguanten drets”, es lamentava sovint. També em feia molta gràcia una frase molt seva, “tothom hi vol entendre i la majoria no han jugat mai a futbol”, quan rebia crítiques de la Junta o dels aficionats. El vaig tenir dos anys d’entrenador i mai havia vist patir algú com ell. El sentia molt, el futbol. El seu patiment no el vaig acabar d’entendre del tot fins que m’he assegut —és un dir— fa poc a la banqueta com a míster-president d’un equip d’un col·legi professional que participa en la lliga universitària de l’associació Ludus et Amicitia. Acabo molt més esgotat que si jugués al mig del camp. Per sort quan perdem no he de patir per la meva destitució, però els nervis que passo no tenen parangó. Els cinc minuts darrers de la final de la copa Ernest Lluch, que vam guanyar dos a un, no els oblidaré mai.

Per fer-nos en una idea, només cal veure les imatges del mestre Cruyff gairebé enganxant-se les parts nobles per passar per sobre la tanca en el gol de Koeman a Wembley, o l’esprint Usain Bolt-style del gran Guardiola a Stamford Bridge en el gol d’Iniesta. Però també la cara de tragèdia grega del flegmàtic Rijkaard en el “Tamudazo” o la cara de “tonto” que li va quedar a l’eixut Valverde a Anfield després del quatre a zero. Quatre exemples de la grandesa i de la misèria a les quals està sotmès l’home de la banqueta.

Perquè de fet, està sol. De jugadors n’hi més de vint o trenta, al cos tècnic també hi ha uns quants personatges, a la Junta també força, però ell… ell és ell i ningú més. I el segon entrenador i el director tècnic?, us preguntareu. Un s’amaga darrere el míster i si convé l’apunyala per l’esquena: oi, Charly? I l’altre es mira el toros des de la barrera. I que fàcil és fer-lo fora quan la cosa no rutlla, en tingui o no la culpa! A can Barça d’això en saben força. Noms com Helenio Herrera, Johan Cruyff, Bobby Robson, i el darrer, el noi eixut, ho certifiquen.

No tinc suficients coneixements futbolístics com per dir quina mena de míster necessita el FC Barcelona que somnia El Senyor Ramon i molts socis i seguidors: un dels millors del món? Un valor jove de la casa? O potser que torni en Guardiola? No ho sé. Només sé que la temporada que vaig jugar al juvenil A del Barça no perdíem cap partit, teníem un equipàs, vam ser campions de Catalunya, anàvem disparats a guanyar la copa d’Espanya i fèiem tots molta bondat… però hi va haver canvi forçat d’entrenador, ja que el que teníem el van reclamar per ajudar a l’entrenador del primer equip, i d’equipàs vam passar a equipet. Vam caure a quarts, davant del Real Madrid, amb més pena que glòria: com a record d’aquella eliminatòria, amb el dictador encara viu, m’han quedat els crits de “perros catalanes” només saltar al camp de la zona esportiva merengue.

Ho tinc clar: un bon míster és mitja vida. Si és molt bo, com alguns que hem tingut, el FC Barcelona pot aspirar a tot i més, com a mínim mentre tinguem el millor jugador de tots els temps. Qui sigui, que el busqui, que el trobi, que el cuidi i, sobretot, que no el deixi sol!

Miquel Darnés
Enginyer i periodista

En defensa de Setién