Més Que Un Club: el significat

Posem que algú que ho ignori tot sobre el Barça decideix que vol saber-ne més. Imaginem que està particularment interessat en l’expressió Més Que Un Club, perquè l’ha sentit als mitjans i li agradaria esbrinar què significa.

Doncs bé, si aquesta persona entrés avui a la pàgina web del Club, és molt probable que se’n fes una idea molt distorsionada: per definir l’expressió, la web parla de conceptes com la participació dels socis en la presa de decisions, l’estil de joc propi, la vessant poliesportiva de l’entitat, la catalanitat sense oblidar l’obertura i connexió al món i la resta de cultures, el compromís amb el canvi social, la formació a través de l’esport… tot un reguitzell d’idees, totes elles certament positives, però de caire força difús i heterogeni. 

Per descobrir què vol dir Més Que Un Club, doncs, cal anar enrera i parlar del context històric que va portar Narcís de Carreras a fer servir aquest terme per referir-se al FC Barcelona el 1968: l’expressió recollia tota una sèrie d’accions que el club havia anat fent des del seu origen. 

Des d’un principi, Joan Gamper va creure que el FC Barcelona s’havia de vincular al moviment catalanista que sorgia amb la Renaixença: és per això que s’introduí el català com a llengua d’ús del club, i també per això que a l’escut, que inicialment només feia referència a la ciutat, s’hi van incorporar la senyera i la creu de Sant Jordi. El 1918, el Barça es va adherir a la petició d’autonomia feta pels ajuntaments catalans; l’any 1920, el club fins i tot va batejar el seu quart equip amb el nom de ‘separatistes’.

Aquestes primeres passes fermes del club, vinculant-se amb els posicionaments catalanistes de l’època, ja van provocar la reacció de l’Estat durant la dictadura de Primo de Rivera. En aquell periode històric, al Barça se li va prohibir utilitzar el català i participar en els actes de la Diada: això no va impedir, no obstant, que l’any 1925, en un partit amistós entre el Barça i el Júpiter per homenatjar l’Orfeó Català, el públic xiulés la marxa reial espanyola.

La repressió va durar mentre Primo de Rivera va ocupar el poder: el català al club i la participació en els actes de la Diada no es van recuperar fins a la Segona República.

El posicionament històric del FC Barcelona al costat de les reivindicacions dels drets i llibertats dels catalans, doncs, no ha parat de tenir conseqüències greus des de la fundació del Club. Els presidents de l’entitat n’han sigut especialment víctimes, com en el cas de l’exili de Joan Gamper i de l’afusellament de Josep Suñol per part de tropes feixistes durant la Guerra Civil.

Durant la dictadura franquista, el FC Barcelona va mantenir un paper significat com a referent antiautoritari a través dels seus socis. N’és un bon exemple el suport que va mostrar la massa social del club a la vaga del tramvia de 1951, que protestava contra la pujada de preus: molts membres de l’entitat es solidaritzaren amb les reivindicacions, fent el trajecte fins a l’estadi a peu i incrementant així les simpaties entre els contraris al règim.

En els darrers anys, el FC Barcelona ha facilitat un bon altaveu a les reivindicacions nacionals de la societat catalana. L’adhesió del Club al Pacte Nacional pel Dret a Decidir o la cessió de l’Estadi perquè hi passés la Via Catalana i per organitzar-hi el Concert per la Llibertat del 2013 són mostres de la implicació institucional del Barça: mentrestant, els reiterats crits a favor de la independència que se senten des del 2012 al minut 17:14 de cada partit (i el recentment afegit clamor per la llibertat dels presos polítics) il·lustren el compromís dels socis amb la causa.

A El Senyor Ramon tenim clar que el concepte Més Que Un Club no es pot entendre sense la unió del FC Barcelona amb la realitat nacional catalana, per una banda, i per l’altra, amb l’altaveu que el Club ha proporcionat al país per expressar-se en moments en els quals no tenia llibertat per fer-ho.

El Barça és, doncs, Més Que Un Club perquè històricament s’ha posat al costat del poble de Catalunya contra l’autoritarisme de l’Estat; ho és perquè ha sigut capdavanter, com a club esportiu, en la utilització dels símbols propis de Catalunya, com la senyera i la llengua; i ho és perquè s’ha posicionat sempre al costat de la societat catalana en la reinvidicació de la democràcia.

És per tot això que des d’El Senyor Ramon demanem a totes les directives del FC Barcelona que vetllin per mantenir aquesta sintonia amb el sentir del poble català: considerem vital que en cap cas es rebaixi ni dilueixi aquest acompanyament de les demandes dels socis, i de la societat civil en general, en defensa tant de la democràcia com dels drets i llibertats individuals i col.lectius.

Per Josep Alabern, membre d’El Senyor Ramon

Bill Shankly