Per a què ho continuï essent (Més que un club)

Fa uns mesos, en un sopar professional amb col·legues italians, dos lletrats milanesos se’m queixaven amargament del fet que els equips dels seus cors (un Nerroazzuro, l’altre Rossonero) haguessin caigut en mans del capital xinès. Les grans decisions sobre el seu esdevenir ja no es prenen a Milà, sinó a milers de quilòmetres de distància. Com la FIAT, l’Inter i el Milan s’han venut la seva italianitat.

Sense gaire empatia pels meus companys transalpins (ho he d’admetre), els hi vaig etzibar que jo era propietari d’1 / 176.000 part del Futbol Club Barcelona; fent-me conyetes, em varen mirar com si no hi fos tot. La seva incredulitat em va obligar a explicar-los-hi (Estatuts en mà), que el Barça és jurídicament una associació, romanent la propietat en mans dels seus 176.000 socis, que són els qui sobirana i democràticament (per bé o per malament) decideixen.

De cop, me’n vaig adonar de dues coses. Una, el Barça és una rara avis en l’esport d’elit actual. El lament dels amics milanesos podria haver estat en boca de col·legues de Manchester, Liverpool, Londres, Paris o Madrid (sí, també Madrid on, per requeriments estatutaris, només dos socis del Real poden actualment arribar a ser Presidents del club).

La segona cosa que em va venir al cap fou que el fet diferencial del Barça, un dels seus grans tresors, rau en la seva forma jurídica, en el repartiment de la propietat entre els seus socis. És això, al meu entendre, el que ha fet transmetre el barcelonisme de pares a fills, i de fills a néts, i ha fet del Barça molt més que un club esportiu. És això el que ha donat al Barça la seva dimensió social, irrenunciable. El dia que el Barça hagi de canviar l’estructura de la seva propietat (tan de bo no arribi mai), perdrà la seva ànima.

Potser ara més que mai, molts percebem que aquest tresor, l’ànima del Barça, perilla. I que el futur immediat ens plantejarà reptes que s’acosten a la quadratura del cercle; el principal, ser capaços de seguir competint al màxim nivell sense haver de renunciar al fet que la propietat del club sigui essent dels socis.

El problema, com una veritat incòmoda de la qual ningú gosa parlar-ne, ja és aquí. Fa uns mesos, l’actual CEO del Barça (barcelonista de soca-arrel, s’estima el club de cor), va atrevir-se a dir en veu alta que el pes salarial de la plantilla del primer equip de futbol és insostenible. I l’experiència recent demostra que quan hem d’anar a contactar a jugadors a mar obert, hem de pagar gust i ganes a clubs en mans de fons sobirans o inversors institucionals, o efectuant pràctiques de molt dubtosa legalitat. Dit d’una altra manera; no podem competir econòmicament contra clubs – Estat o societats cotitzades, sense sobre endeutar el club i dur-lo a les portes de la definitiva mercantilització (la pèrdua del tresor, de la propietat dels socis).

En aquest ecosistema, que els primers equips professionals es puguin nodrir de jugadors formats a casa, amb prou nivell per competir a l’elit, serà un factor clau (potser l’únic camí), que permetrà mantenir a llarg termini l’actual estructura de propietat del club. Allò que coneixem com La Masia no és tan sols doncs fonamental per conservar la identitat esportiva del club (allò que s’ha anomenat ADN Barça) sinó que també ho serà en breu per assegurar la seva sostenibilitat financera i compatibilitzar-la amb el manteniment del nivell competitiu. En definitiva, és La Masia el que permetrà o deixarà de permetre que les senyores i els senyors Ramones i Ramons siguin essent propietaris del club (i en puguin presumir, si volen, arreu).

 

Article escrit per Roger Canals Vaquer, membre d’El Senyor Ramon.